Per què tenen por?

Les pors de l’etapa infantil suposen un fenomen universal i omnipresent en totes les cultures i temps. A petita escala, aquestes sensacions que es viuen com desagradables per part del nen o adolescent poden complir una funció de supervivència en el sentit d’apartar-lo de situacions de perill potencial.

Tanmateix, quan aquestes pors no obeeixen a cap causa real de perill o es sobrevaloren les possibles conseqüències, el resultat pot ser un gran patiment per part del nen que les pateix i pels seus pares. I tot i ser una por “irreal” pot arribar a condicionar el funcionament del nen i alterar sensiblement la seva capacitat per afrontar situacions quotidianes com poden ser anar a dormir, anar a l’escola, quedar-se sol….

Sens dubte, les pors son evolutives i “normals” a certa edat, canviant l’objecte temut a mesura que el nen creix i el seu sistema psicobiològic va madurant. La tendència natural ha de ser que aquestes vagin desapareixent progressivament.

Tenir por de…

En l’edat entre els 6 i els 11 anys el nen comença atenir la capacitat de diferenciar les representacions internes de la realitat objectiva. Les pors seran més realistes i especifiques, desapareixen els temors a éssers imaginaris o del món fantàstic. Prenen el relleu temors mes significatius com el dany físic (accidents) o els metges (ferides, sang, injeccions…).

Depenent de les circumstàncies també pot presentar-se el temor al fracàs escolar, temors a la crítica dels altres i pors diverses en la relació amb els seus iguals (por cap algun company en especial que pot aparèixer amenaçador o agressiu).

La por a la separació o el divorci dels pares estaria present en aquells casos en què el nen percebi un ambient hostil o inestable entre els progenitors.

Com actuar davant d’un nen que té por?

Per tal de poder ajudar als nostres fills a combatre les pors hi han uns comportaments bàsics que son importants a tenir en compte:

En primer lloc, hem de viure la situació del nen amb normalitat i sense mostrar preocupació o angoixa davant seu. Recordem que el nen sovint interioritza els comportaments i percep l’estat anímic dels pares. Uns pares excessivament preocupats poden augmentar la tensió del seu fill. En general és important no forçar al nen en aquelles conductes que li suposen por o angoixa.

Cal diferenciar entre aquelles pors que són necessàries, com per exemple anar a l’escola, i altres que suposen poques conseqüències en el àmbit familiar, educatiu o social, per exemple tenir por als gossos.

Cal evitar ridiculitzar el nen per les seves pors davant dels seus companys. No riure’s d’ell, ni castigar-lo. L’atenció ha d’estar dirigida a les possibles solucions i no a les conseqüències punitives.

Cal evitar el visionat de pel·lícules, jocs o activitats que comportin violència, por o terror. Procureu, també, que les persones del seu entorn no llancin missatges amenaçadors.

Un altre forma d’actuar és mitjançant el modelatge: Un dels pares pot efectuar la conducta temuda, demostrant que no passa res (per exemple entrar en una habitació a les fosques…). No es tracta de sobre protegir al nen, sinó d’acompanyar-lo en les seves emocions.

Quan les pors són més severes i alteren significativament el funcionament del nen en el seu entorn familiar, escolar o social, podem trobar-nos amb trastorns que ja no formarien part del cicle evolutiu normal, sinó que haurien de ser objecte de tractament especialitzat. Per exemple les fòbies específiques, els trastorns d’ansietat o similars.