L’autoestima de nens i joves

La infància i l’adolescència són etapes de la vida plenes de reptes, canvis i situacions estressants on la imatge que tenim de nosaltres mateixos juga un paper decisiu en l’èxit adaptatiu. És a dir, en el resultat positiu o negatiu dels esforços per madurar, aprendre i convertir-nos en un adult adaptat i capaç. L’autoestima és el nivell de confiança que té una persona en ella mateixa respecte com de capaç se sent per afrontar amb èxit qualsevol esdeveniment. Davant situacions noves o fora del nostre abast és habitual sentir desconfiança i inseguretat. Per tant, no hem de confondre les reticències davant dels reptes amb el fet de tenir una autoestima baixa.

Gènesi de l’autoestima

Des que naixem els pares ajuden als seus fills en tot el que fan fins que, arribats a una certa edat, els fills declinen l’ajuda perquè ja se senten capaços de valdre’s per sí sols. Així doncs, l’autoestima és el resultat de culminar amb èxit el procés que ens porta de dependre d’algú altre fins a tenir una verdadera autonomia.

Dèficit d’autoestima

El dèficit d’autoestima es pot produir de dues maneres força diferents:

• En els casos en què es retira l’ajuda abans de l’autonomia real, que és pròpia de cada nen, és més fàcil que un nen fracassi i vegi disminuïda la seva autoestima.
• I en un altre cas, quan es manté l’ajuda quan el nen ja és autònom i el nen sent que el considerem incapaç i s’ho acaba creient.

Tinguem en compte que els nens necessiten que l’adult valori, ja sigui positiva o negativament, tot o gairebé tot el que fa. Així és com aprèn a relacionar-se amb el seu entorn. Si aquesta atenció decreix o simplement no es dóna, el nen es torna insegur perquè li falta el criteri de l’adult per valorar les seves accions. Això, vist des de fora, solem descriure-ho com inseguretat o baixa autoestima. Aquesta situació de poca o nul·la atenció de l’adult cap al nen també pot produir una resposta molt diferent en el nen. En aquests casos veiem un augment de l’activitat però sense sentit, sense programa ni objectiu aparents. Perquè en el fons sí que hi ha objectiu, però inconscient: cridar l’atenció que li falta de l’adult.

Millorar l’autoestima

Una educació adequada precisa temps i paciència: Temps per estar amb els fills i paciència per perdonar, comprendre i corregir els seus errors sense passar al menyspreu o la desqualificació. En el dia a dia no sempre podem ser pacients i atents, pot ser que els nostres horaris laborals no ens ho permetin, o pot ser que problemes d’una altra índole ens restin la capacitat per atendre correctament als nostres fills. Però si aquestes limitacions són presents en les nostres vides hem de ser conscients que es tracta d’una limitació de l’adult, no del nen. I que l’únic que fa el nen és manifestar, amb els comportaments que hem comentat, aquest desajust en l’atenció a les seves necessitats. Això ens ha de permetre, almenys, no confondre la baixa autoestima amb un problema de conducta que requeriria un simple correctiu.