Escrit per Andreu Donato (Psicòleg)

L’autoestima és el nivell de confiança que té una persona en ella mateixa i en les capacitats per afrontar amb èxit qualsevol esdeveniment, tasca o situació.

Comprendre què és i com funciona l’autoestima ajuda a entendre millor certes necessitats i reaccions dels nostres fills i a trobar maneres més adequades d’acompanyar-los en el seu creixement i desenvolupament.

L’autoestima de nens i joves

La infància i l’adolescència són etapes de la vida plenes de reptes, canvis i situacions estressants on la imatge que tenim de nosaltres mateixos juga un paper decisiu en l’èxit adaptatiu. És a dir, en el resultat positiu o negatiu dels esforços per madurar, aprendre i convertir-nos en un adult adaptat i capaç. L’autoestima és el nivell de confiança que té una persona en ella mateixa respecte com de capaç se sent per afrontar amb èxit qualsevol esdeveniment. Davant situacions noves o fora del nostre abast és habitual sentir desconfiança i inseguretat. Per tant, no hem de confondre les reticències davant dels reptes amb el fet de tenir una autoestima baixa.

Gènesi de l’autoestima

Des que naixem els pares ajuden als seus fills en tot el que fan fins que, arribats a una certa edat, els fills declinen l’ajuda perquè ja se senten capaços de valdre’s per sí sols. Així doncs, l’autoestima és el resultat de culminar amb èxit el procés que ens porta de dependre d’algú altre fins a tenir una verdadera autonomia.

Dèficit d’autoestima

El dèficit d’autoestima es pot produir de dues maneres força diferents:

  • En els casos en què es retira l’ajuda abans de l’autonomia real, que és pròpia de cada nen, és més fàcil que un nen fracassi i vegi disminuïda la seva autoestima.
  • I en un altre cas, quan es manté l’ajuda quan el nen ja és autònom i el nen sent que el considerem incapaç i s’ho acaba creient.

Tinguem en compte que els nens necessiten que l’adult valori, ja sigui positiva o negativament, tot o gairebé tot el que fa. Així és com aprèn a relacionar-se amb el seu entorn. Si aquesta atenció decreix o simplement no es dóna, el nen es torna insegur perquè li falta el criteri de l’adult per valorar les seves accions. Això, vist des de fora, solem descriure-ho com inseguretat o baixa autoestima. Aquesta situació de poca o nul·la atenció de l’adult cap al nen també pot produir una resposta molt diferent en el nen. En aquests casos veiem un augment de l’activitat però sense sentit, sense programa ni objectiu aparents. Perquè en el fons sí que hi ha objectiu, però inconscient: cridar l’atenció que li falta de l’adult.

Millorar l’autoestima

Una educació adequada precisa temps i paciència: Temps per estar amb els fills i paciència per perdonar, comprendre i corregir els seus errors sense passar al menyspreu o la desqualificació. En el dia a dia no sempre podem ser pacients i atents, pot ser que els nostres horaris laborals no ens ho permetin, o pot ser que problemes d’una altra índole ens restin la capacitat per atendre correctament als nostres fills. Però si aquestes limitacions són presents en les nostres vides hem de ser conscients que es tracta d’una limitació de l’adult, no del nen. I que l’únic que fa el nen és manifestar, amb els comportaments que hem comentat, aquest desajust en l’atenció a les seves necessitats. Això ens ha de permetre, almenys, no confondre la baixa autoestima amb un problema de conducta que requeriria un simple correctiu.

A la pràctica

  • És millor prevenir que curar: L’autoestima es genera a l’interior de l’individu i el seu motor més potent és la qualitat de la relació que es crea amb els seus cuidadors. Sentir-se estimats, acceptats i protegits és proporcional al nivell d’autoestima i confiança en un mateix.
  • No es pot actuar directament sobre l’autoestima, ja que és el resultat de la qualitat dels diferents esdeveniments vitals de la vida del nen.
  • Actuar sobre l’autoestima no consisteix en afegir esdeveniments positius sinó eliminant esdeveniments negatius habituals de l’entorn.
  • Fets comuns que afecten l’autoestima del nen poden ser des d’assetjament escolar, mala relació amb el tutor, maltractament, deixadesa o excés de retrets, discussions familiars, fracàs acadèmic perllongat, etc.
  • Els traumes propis del nen o situacions en què es veu immers (una disminució, un absentisme escolar forçós, una separació dels pares, la mort d’un ésser estimat, etc.) causen inseguretat però no inevitablement baixa autoestima. En aquests casos els pares poden fer comprensible aquest trauma ja sigui parlant amb el nen i ajudant-lo a elaborar el procés.
  • La inhibició no sempre és un senyal d’alarma. Un nen insegur pot intentar no pensar, i així no patir, o bé reclamar l’atenció que necessita, accelerant i multiplicant la seva activitat.
  • Quan detectem una inhibició excessiva del nen davant dels reptes quotidians hem de buscar les causes i buscar solucions. Si no s’ajuda al nen, l’autoestima baixa pot convertir-se en depressió.
  • Inhibició, nerviosisme, o agressivitat són senyals que el nen està patint i que la seva autoestima podria veure’s afectada. És aconsellable fer una consulta al psicòleg infantil per confirmar la sospita, detectar les causes i proposar solucions.
  • Quan no detectem la causa que pot afectar l’autoestima del nen cal consultar el psicòleg perquè ens ajudi. El psicòleg ens pot ajudar a identificar-los però també a comprendre’ls i abordar-los correctament.

Preguntes amb resposta

Variables que influeixen en l’autoestima.

  • Els esdeveniments vitals estressants o traumàtics afecten profunda i negativament la predicció que fem del nostre futur. D’alguna manera vénen a dir-nos que les coses ens aniran malament i, per tant, ens ataquen l’autoestima.
  • Encara que l’autoestima depèn en part dels nostres èxits i fracassos, aquesta visió és clarament subjectiva. Pot ser que certs èxits siguin viscuts com fracassos, i això passa quan el nivell d’autoexigència és elevat.
  • L’autoestima també es basa en la imatge que el nen percep que genera en els seus progenitors o altres adults ja que són el referent del que està bé i del que està malament. El vincle afectiu reforça aquesta relació d’aprenentatge, ens fa dependents de l’estima i acceptació dels nostres referents i ens empeny a obtenir-la mitjançant l’acceptació i la incorporació d’aquests aprenentatges.
  • El suport adequat dels pares pot marcar la diferència entre l’èxit i el fracàs en el cas dels nens amb poca autoestima.

Cas clínic

L’Héctor és un nen de 9 anys que viu amb els seus pares i una germana petita que té problemes habituals de salut. A la primera visita els pares expliquen que l’Héctor porta uns mesos desanimat, insegur, que el troben irritable i que a casa està nerviós. També diuen que la mestra els ha explicat que ha fet una baixada del rendiment a l’escola. En un altre moment de l’entrevista la mare comenta de passada que ella porta mesos patint una depressió. A soles amb l’Héctor, ens explica que està preocupat per la salut de la seva mare tot i que no està gaire per ell. De la germana diu que quan es posa malalta ell sempre queda en segon lloc. Sobre el pare diu que sempre està treballant i que li dedica poc temps.

Un cop feta la primera avaluació, orientem el treball amb l’Héctor i el primer és fer-li entendre que els seus sentiments són lícits. Això fa que pugui descarregar la seva mala consciència i, per tant, disminueixi la seva inquietud i millori la seva conducta. Alhora, s’explica als pares que l’Héctor pateix per la depressió de la mare (que ella creia haver-li ocultat) però que no s’atreveix a manifestar la seva preocupació per por de fer-la empitjorar. Al mateix temps l’Héctor no pot expressar la gelosia que li provoca la germana ja que no es perdonaria perjudicar-la també a ella. I finalment al pare se li explica que podria compensar la situació dedicant-li més temps, i que no ho fa pels seus horaris laborals.

Saber tot això permet als pares comprendre millor l’Héctor i enfadar-se menys amb ell a casa. La mare pren consciència de l’abast de la seva depressió i decideix demanar ajuda professional. Els efectes beneficiosos d’aquesta ajuda tranquil·litzen a l’Héctor i permeten a la mare dedicar-li més temps. Tot això ajuda a que en poques setmanes la simptomatologia inicial de l’Héctor pràcticament desaparegui.

Referències Bibliogràfiques

Llibres:

Montero, l. “La aventura de crecer. Claves para un saludable desarrollo de la personalidad de tu hijo”. Ediciones temas de hoy, 1999.

Pel·lícules:

“Billy Elliot (Quiero bailar)”. Dir: Stephen Daldry. 2000 Fitxa de la pel·lícula

“Pequeña miss Sunshine”. Dir: Michael Arndt. 2006 Fitxa de la pel·lícula