Què és un trastorn de conducta?

Són un conjunt de símptomes que s’allunyen del comportament normal i que consisteix en un patró repetitiu i persistent de conducta antisocial, agressiva o desafiant. Per poder diagnosticar-lo cal que aquest comportament persisteixi com a mínim durant sis mesos i que assoleixi nivells importants de violació de la conducta socialment esperada per l’edat. També cal que aquest comportament influeixi negativament a nivell personal, social, acadèmic i familiar.

Els símptomes més comuns poden ser: nivells excessius de baralles i provocació, crueltat cap a altres persones i cap els animals, destrucció greu de la propietat, conducta incendiària, robatori, mentida repetitiva, absentisme escolar i fuga de la llar, i rebequeries i desobediència extraordinàriament freqüents i greus. Davant dels adolescents amb possible trastorn de la conducta, cal que ens preguntem primer si ha aparegut amb l’entrada a l’adolescència o si “sempre ha estat així”. Si apareixen a l’adolescència pot ser només simptomatològic de la crisi adolescent. Però si aquestes dificultats apareixen en una edat molt primerenca el pronòstic pot ser més greu si no es dóna una intervenció precoç.

La conducta dels adolescents

La conducta alterada sol ser una manifestació d’algun malestar que el noi o la noia se sent abocat a expulsar-lo. Aquest malestar acostuma a ser inconscient, és a dir, no saben què i per què els passa. L’única cosa que saben és que necessiten urgentment treure’ls aquest malestar del damunt i la via més ràpida que troben per fer-ho és posar-ho en l’altre. La pròpia impotència i malestar que senten davant les seves pròpies emocions la fan sentir a l’altre: és llavors quan els pares, o els mestres, se senten impotents i sense poder entendre la conducta dels fills o dels alumnes. La conducta alterada té com a finalitat, doncs, anul•lar l’altre fent-lo sentir impotent i sense capacitats per pensar ni actuar de manera adequada. I al ser inconscient és incontrolable i repetitiva. A més a més, aquestes explosions conductuals acaben generant una baixa autoestima que es manifesta amb una important alteració de l’auto imatge (la imatge que tenen d’ells mateixos, com es veuen), que passa de ser infravalorada (“no puc aportar res de bo a ningú”, “no sóc digne de ser estimat”) a ser sobrevalorada (“ningú no pot amb mi”, “estic per sobre de tot i de tothom”).

El paper dels pares

La conducta alterada té com a finalitat alterar l’altre, anul·lar-lo i fer-lo sentir impotent. És per això que la conducta, perquè pugui ser corregida, abans ha de ser entesa. Quan l’adolescent explota de ràbia i aconsegueix que l’adult es quedi bloquejat, o també s’enfadi, sent un alleujament ja que ha aconseguit treure’ls el malestar del damunt i posar-ho en l’altre. Però aquesta sensació és temporal, ja que, a l’anar-se deteriorant el seu entorn (pares i mestres se senten cada cop més impotents i desesperançats) i no trobar maneres més adequades de canalitzar la seva frustració, les alteracions de la conducta no fan més que agreujar-se. El més important, doncs, és intentar no perdre la calma ni el control. Cal que l’adolescent senti que l’adult pot suportar els seus atacs, que se’n fa càrrec. Encara que l’adult se senti impotent, o no entengui el que li està passant, és fonamental que mantingui la calma. També pot ser útil que, enlloc d’enganxar-se en discussions estèrils (normalment no són productives, sinó que només tenen com a objectiu bloquejar l’altre), pugui anar verbalitzant-li els sentiments: “veig que t’estàs enfadant”, “estàs molt enrabiat”. I després buscar un altre moment més adequat per parlar les coses. Si els pares i els adolescents se senten molt sobrepassats per aquestes situacions i no troben la manera de trencar aquest cercle, cal que consultin a un especialista.