Escrit per Àngels Vicente (Treballadora Social)
Posar límits no ha estat mai una tasca fàcil.
Actualment observem cada dia que la manca de límits en els nostres infants i joves és una realitat.
La paraula “límit” té que veure amb la vora, amb el terme o final d’alguna cosa, té que veure amb la frontera, té que veure amb “fins aquí n’hi ha prou”.
Així escrit sembla molt fàcil, però no és tan senzill com sembla.
Els límits són necessaris
La funció de posar límits significa contenir, tenir cura i protegir. Mai és tard per posar límits i és important pel desenvolupament emocional de l’infant. Un infant que no accepta els límits ens està parlant i està volent dir alguna cosa.
Des de l’inici de la vida tenim límits. Quan un bebè neix, tot és confós. Ningú recorda aquest moment, però des de l’inici de la vida les persones que tenen cura de l’infant comencen a posar límits: quan es dóna el pit o el biberó, quan s’ha d’anar a dormir, quan es pot jugar, quan és el moment del bany… Això permet al bebè adquirir uns hàbits, una rutina i posar ordre al seu pensament.
Per on comencem?
El respecte és una base important per una bona entesa entre pares/mares i fills, d’una forma recíproca. Els fills deuen respectar els pares/mares, però els pares/mares han de respectar els fills. A partir del respecte s’adaptaran i transformaran les normes, els acords i les rutines en funció de les edats i les necessitats dels infants.
Posar límits no significa cridar, amenaçar, fer retrets. Quan es posa un límit i com a conseqüència l’infant té una rabieta, és important mantenir la calma i no espantar-se. És important poder parlar en els moments que no hi ha rebequeria, trobar uns moments de reflexió amb l’infant, és bàsic pel seu bon desenvolupament emocional.
Una feina de cada dia
És important que cada dia intentem buscar una estona dins la rapidesa de cada dia per escoltar els nostres fills. Què ens parem a pensar com està el nostre fill/a: Està content? Està trist? Se sent abatut? Se sent frustrat? Per què no em fa cas?
A la pràctica
|
Preguntes amb respostaQuan estem en llocs públics i em demana coses, he de donar-li perquè no faci una rebequeria més grossa? Si les demandes dels fills no ens semblen adequades, no les hem de satisfer i menys per evitar una rebequeria. Si estan en un lloc públic no el podem contenir, el millor serà marxar a casa o a un lloc on puguem ajudar-lo. Hem de mantenir el no que hem donat però tolerant la ràbia que li pot generar, ajudant-lo a tolerar-la ell mateix com un procés de la frustració. Poc a poc anirà disminuint. Si l’altre progenitor ha posat un càstig que jo penso que és excessiu, el puc modificar? Els límits han de ser mantinguts i en el possible, acordats per ambdós pares. Si pensem que l’altre progenitor s’ha excedit, haurem de parlar amb ell sense el infant present i valorar la modificació del càstig sempre que s’estigui d’acord. El progenitor que ha posat el càstig serà l’encarregat de modificar-lo, explicant al fill les raons o arribant a un acord, però mai hem de desautoritzar-nos entre els adults davant els fills. Treballo moltes hores i quan arribo cansada, prefereixo passar una bona estona amb els fills i evitar enfrontaments. Hem de procurar que el temps que passem amb els fills sigui de qualitat però això no ha d’anar en detriment d’educar-los i posar-los límits. Si no volem enfrontaments, podem posar les normes de forma tranquil·la i ferma però no deixar de fer el que vulguin per evitar conflictes. Donar opcions ens pot ajudar a que el nen també tingui sensació de que decideix. Amb la roba per exemple, deixar escollir entre dos pantalons o dos jerseis que nosaltres haurem decidit prèviament. |
Cas Clínic
La Marta és una nena de 7 anys que fa rebequeries en moltes situacions. Al matí, no tolera que no pugui decidir la roba que s’ha de posar. Per evitar conflictes els pares deixen que esculli ella la roba, cosa que pot arribar a fer que vagi amb roba d’estiu a l’hivern. Quan és al parc no arriba mai el moment de marxar i, tot i que li permeten que es quedi més temps, sempre acaba fent alguna rebequeria. Inclús amenaça amb fer-se mal o tirar-se davant un cotxe. Els pares estan separats i sovint no hi ha acord entre ambdós progenitors.
En la primera consulta es posa de manifest el comportament tirànic de la nena que passa l’estona donant cops a la taula i sense deixar parlar els pares. S’acorden unes mínimes normes que han de complir ambdós progenitors i les conseqüències que es posaran i que seran conegudes per la nena. Al matí la nena decidirà la roba entre les opcions preparades pel progenitor amb qui estigui. En el moment de marxar del parc s’avisarà amb temps i si fa alguna rebequeria, s’intentarà contenir o es marxarà a casa de seguida, posant alguna conseqüència prèviament parlada amb la nena (no anar al parc l’endemà p.ex.). Poc a poc i amb forces dificultats la Marta entén que ha de seguir unes normes. La contenció dels pares també ajuda a que estigui més tranquil·la ja que no sent que la seva pròpia agressivitat envaeix tota la família.
Referències Bibliogràfiques
PELS PARES. Llibres que ens parlen de com posar normes i límits:
Philips, Asha. (2002) “Decir no. Por qué es tan importante poner límites a los hijos”. Ed. Debolsillo.
Thió de Pol, Carme. (2013) “Entre pares i fills”. Editorial Barcanova.
Cardona, Victoria. (2010) “Qui mana aquí? Els fills necessiten llibertat i autoritat”. Editorial Pòrtic.
Biniés Lanceta, Purificación. (2010) “Ser pares, avui: A la recerca del sentit comú”. Editorial Graó.
PELS FILLS. Llibres que ens parlen de com posar normes i límits:
Col·lecció de contes “Toni i Tina” Editorial Castellnou.
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons
