Què és la Síndrome d’Asperger?

La síndrome d’Asperger es defineix per un conjunt d’alteracions qualitatives de l’àmbit de la interacció social, de la comunicació i del comportament, per desplegar un ventall prou restringit d’interessos i per mostrar un patró de moviments habitualment repetitius i estereotipats.

Com és l’adolescència d’un jove amb Asperger?

• L’adolescència comença amb tot tipus de canvis, tant corporals com metabòlics, psicològics i emocionals. Tots aquests canvis tenen una repercussió important en el camp de les relacions socials dels joves. Justament la socialització és l’aspecte més afectat en joves diagnosticats de la Síndrome d’ Asperger.
• La incertesa sobre el seu futur i sobre com afectarà l’adolescència fa que pares i tutors estiguin alerta molt abans d’arribar a aquesta etapa. Malgrat que sobre els 11 anys es van apreciant canvis que anticipen l’adolescència, és habitual que l’entorn tendeixi a interpretar aquests senyals com un agreujament del trastorn atesa la fragilitat psíquica del jove amb Asperger, i no tant com un avís dels canvis evolutius que comencen a produir-se.
• Segons la seva capacitat per comunicar les emocions, els joves poden expressar amb més o menys claredat quines sensacions noves van experimentant, què els ve al cap, la preocupació pels canvis físics del seu cos, l’afinitat o el desacord amb la seva nova imatge, etc. Sovint els resulta difícil entendre l’estat d’excitació que els provoquen els canvis hormonals. Aquesta irrupció pulsional pot expressar-se de forma molt primària probablement perquè no hi ha repressió o control possible sobre ella, cosa que inquieta especialment a familiars o persones del seu entorn.
• Els canvis hormonals activen les pulsions just quan un cos sexuat empeny i precipita a actuar, amb la paradoxa que encara no hi ha un abandó dels aspectes infantils.
• Els signes més evidents de que nois i noies esdevenen adolescents són els canvis corporals associats a la pubertat. Aquests canvis comencen a produir-se entre els deu i els onze anys en les noies, i entre els dotze i els tretze en els nois, tot i que la seva aparició pot tenir lloc des dels vuit fins als setze anys.
• A nivell psicològic l’adolescència suposa superar una crisi d’identitat i els joves amb síndrome d’ Asperger, com la resta de joves, es comencen a preguntar pels seus canvis, per les seves emocions a partir del que observen i del que escolten al seu voltant, a partir dels canvis que van manifestant els companys de classe, etc. A vegades s’ho pregunten amb cert retard i de manera parcial ja que els resulta força difícil plantejar-se aquestes preguntes en sí mateixos però no tant en els altres.
• L’adolescent es troba normalment en una cruïlla de camins possibles a seguir i per primera vegada sent que és la seva decisió i no la dels pares el que determinarà el seu futur. En el cas dels nois i noies amb síndrome d’Asperger predomina la inseguretat i sovint deleguen en els pares i els seus tutors les decisions que ells per sí mateixos haurien de prendre. El temor a equivocar-se i la sobreprotecció que moltes vegades reben per part de la família dificulta que s’atreveixin a prendre iniciatives sols. Pel contrari, poden beneficiar-se de l’acompanyament dels adults si aquests no pretenen substituir o modificar la seva idiosincràsia.
• El jove adolescent es posa a prova i actua habitualment posant-se en risc, cosa que genera tensions i pors en els pares que acaben reprimint-lo o castigant-lo. En el cas dels joves amb síndrome d’Asperger, els adults s’anticipen a tota mena de perills molt abans que ells puguin identificar-los o posar-se a prova. És justament aquesta por dels adults que potencia una actitud temorosa i passiva que a més s’afegeix a les seves pròpies dificultats.
• El que és nou espanta i, malgrat ser curiosos, els adolescents amb Asperger no solen ser pro-actius. Sovint es refugien en allò que coneixen i per tant es mantenen en el món infantil. No serà fins ben entrada l’adolescència que comencin el procés de dol per la infantesa que deixen enrere ja que la protecció que han rebut ha allargat l’etapa infantil més del compte. Serà aleshores quan hauran d’afrontar la crisi adolescent encarats a nous reptes que només ells hauran de poder resoldre. Amb tot, comencen a qüestionar els pares, s’adonen que no els ho poden resoldre tot i aleshores començaran a des idealitzar-los, cosa que els desborda enormement. Es fan moltes preguntes i no tenen respostes, ni tant sols cap experiència sobre la que recolzar-se.
• També es produeixen canvis de l’estat anímic. Són canvis sobtats en els quals es passa de l’alegria a la malenconia amb una rapidesa sorprenent. D’una banda té por a créixer, i de l’altra té por a quedar-se petit, qüestions que li creen enormes confusions tant a sí mateix com a les persones del seu voltant.
• Els canvis en el pensament s’acostumen a produir més lentament però, com tots els joves, necessiten comprovar què saben, qüestionar i reflexionar sobre temes existencials i profunds, sobre valors de solidaritat, de justícia social,… tot cercant una mirada pròpia i genuïna.

La crisi d’identitat

Té a lloc mentre l’adolescent es troba en la incertesa del que ha estat fins ara (nen), el que és ara (jove) i el que serà (adult). Sap què deixa enrere, el que li és més conegut, però desconeix cap on es dirigeix i això li produeix gran incertesa. Inicialment rebutja allò que no vol ser però li resulta força més difícil saber el que sí vol, en part, degut a la dificultat per imaginar-se creixent envers l’adultesa.

Com ajudar als joves amb aquestes particularitats?

Alguns adolescents es preocupen perquè no saben si el seu cos es desenvolupa amb normalitat i necessiten d’un acompanyament específic per afrontar la incertesa d’aquests canvis. Caldrà evitar també una pressió excessiva per part de l’entorn, mantenir-se al seu costat, facilitar espais naturals de comunicació com poden ser els moments dels àpats. Aquests moments es poden aprofitar per comentar plegats l’actualitat social i política, cercant el diàleg i no la confrontació. Si recorre a tancar-se a l’habitació, cal respectar la seva intimitat. Evitar, també la insistència en criticar els seus gustos personals i/o el seu aspecte físic.

Quan cal demanar ajuda professional?

Caldrà una ajuda especialitzada quan l’entorn detecta un període de tristesa més llarg de l’habitual, o quan la malenconia és excessiva. Tanmateix, si s’observa una preocupació obsessiva per la imatge del seu cos, serà motiu per a demanar una consulta, com també ho ha de ser, quan la intimitat del jove es transforma en un aïllament o en una exhibició.

No és estrany que un adolescent gran demani ajuda professional davant el malestar mental d’estranyesa o de perplexitat que li produeixen les relacions socials. Sovint sol sentir sensació de buit entre la seva capacitat racional i la relació social operativa ja que pot observar i reconèixer racionalment els afectes i les emocions en els altres malgrat no les acabi de comprendre adequadament, i presenti moltes dificultats per plantejar-se’ls en sí mateix.