Menys d’1 any

Els lactants, a partir dels 6 a 7 mesos, ja distingeixen clarament entre els que són de la seva família, que veu, sent i toca sovint, de les persones, llocs i situacions que no ha vist i que, per tant, desconeix. Davant d’aquestes persones i situacions desconegudes s’inquieta i pot començar a plorar fàcilment. Si el nen està en braços dels seus pares és menys probable que plori o trigarà més en fer-ho i es calmarà molt més ràpid ja que se sent més segur i protegit. Aquest fenomen s’anomena “angoixa davant l’estrany” i és normal en tots els nens, amb un màxim entre l’any i els 2 anys de vida. Alguns nens s’inquieten més que d’altres i costen més de calmar. Cada nen té ja des de molt petit una manera particular de respondre a les situacions desconegudes.

Caldria consultar al pediatre i/o al psicòleg infantil si el seu fill costa molt de calmar tot i que els pares l’agafin, l’acaronin, li parlin, i això li passi de manera habitual.

Entre 1 i 3 anys

En aquestes edats els nens necessiten tenir a prop els seus pares, germans, avis o persones molt conegudes per sentir-se segurs i confiats: els han de poder veure, sentir, tocar, per estar confiats i segurs. Poc a poc l’infant de 2 a 3 anys es va allunyant més dels pares, però mantenint el contacte amb ells amb la vista i la oïda sabent on estan. Si no els veu, si no els sent, s’angoixa ràpidament i plora. Amb la maduració psicològica els nens van interioritzant progressivament els pares, germans, avis, i això els permet anar-se allunyant d’ells sense patir l’angoixa que tenien mesos abans.

Entre l’any i els 2 anys és típica la inquietud i angoixa davant les persones que no coneix, sobretot si és en un entorn diferent de l’habitual. A partir dels 2 anys aquesta angoixa va disminuint.

En aquestes edats els nens són poc conscients dels perills i no tenen por de caure, de fer-se mal, d’ofegar-se… Per això precisen una supervisió constant per part dels seus cuidadors. Amb la maduració psicològica els nens es van adonant del risc dels seus actes, del perill de les alçades, del risc de caure a l’aigua, d’ingerir productes perillosos, dels animals desconeguts.

3 a 6 anys 

Aquesta és una edat molt imaginativa i fantàstica, depenent dels pares i els nens ho manifesten amb ganes de fer la seva, de mostrar i mantenir la seva voluntat en els petits actes de la vida quotidiana. Van aprenent a controlar els seus impulsos, però d’entrada els costa i fan les típiques rebequeries d’aquesta edat que precisen la contenció serena i tranquil·la dels pares per anar-se reconduint cap a conductes més madures.

En aquestes edats els nens tenen por de la foscor, dels monstres, dels sorolls forts, de les situacions imprevistes, por de trobar-se sols sense notar la companyia dels pares, por de ser abandonats pels pares per no haver correspost als seus desitjos, por de deixar de ser estimats pels pares, por d’enfrontar-se sols als perills del dia a dia. Els clàssics contes infantils de la Caputxeta i el Llop, Hanssel i Gretel, els Tres Porquets, el Polzet, ens parlen d’aquestes pors de ser abandonats pels pares, d’enfrontar-se sol a perills, de trobar-se pel camí de la vida amb els que et volen fer mal (el llop, l’ogre, la bruixa…) i haver de superar amb enginy i valentia aquestes dificultats.

Cap els 3 o 4 anys també és normal que alguns nens que a casa ja són molt xerraires i estan tot el dia parlant i preguntant s’inhibeixin quan estan davant de persones que no coneixen, parlin poc o gens, es comportin tímidament i es mostrin vergonyosos.

7 a 10 anys

En aquestes edats els nens tenen un pensament més real, més connectat amb la realitat, i menys fantàstic. Van perdent la concepció màgica del món. La seva interpretació dels fets es va fent més realista, més a prop de la percepció que tenim els adults. Va agafant importància els amics, l’escola, els mestres que s’anirà trobant en el diversos cursos escolars.

Les pors d’aquestes edats tenen a veure amb circumstàncies més reals de la vida: por a patir dolor corporal ells mateixos o els seus familiars i companys, por a les punxades, a les injeccions. Por a les malalties pròpies i dels familiars.

La por a la mort es fa més present cap els 9 a 12 anys. Continua existint la por a la soledat, por a sentir-se abandonat pels pares, por de no ser estimat i volgut. També por a la seva pròpia ràbia cap a germans i pares.

Alguns nens, per el seu temperament i personalitat, els hi costa més la relació amb els altres, són tímids, massa vergonyosos, tenen por de les relacions socials amb persones poc properes o en entorns no familiars. També tenen por a fer el ridícul davant dels altres. Alguns nens es tornen molt responsables amb el seu rendiment acadèmic i tenen por de treure mals resultats en les avaluacions: això els genera angoixa i tensió.

11 a 14 anys

Durant l’adolescència el cos adquireix molta importància. Hi ha molts canvis físics i mentals en poc temps. En pocs anys el cos creix molt en pes i talla, apareixen els caràcters sexuals d’adult, els nois perden la veu infantil, a les noies els hi creixen els pits. Hi ha molts altres canvis físics en ambdós sexes: les noies inicien les menstruacions, els nois tenen les ereccions i les pol·lucions nocturnes… Tots aquests canvis no són fàcils d’assimilar. Necessiten temps mental d’adaptació i d’acceptació. 

En aquestes edats les pors estan més relacionades amb la percepció del propi cos, amb la sensació de com els veuen els altres, especialment els seus companys de les mateixes edats d’un i de l’altre sexe, de com són percebuts i valorats pels seus amics i companys. Hi ha por a no créixer el suficient, por a tenir defectes en el seu cos canviant com que li surtin grans a la cara, o que tingui el nas massa gros, o les noies els pits petits, o massa grossos… També hi ha pors davant les sensacions que noten i viuen motivades pels nous impulsos i desitjos sexuals, desconeguts fins llavors i que ara els hi creen neguit, desig per relacionar-se amb els altres però alhora encara es senten insegurs, tímids, avergonyits o incòmodes en tot aquest món nou que van descobrint. Hi ha també pors de pensar que no sabrà relacionar-se com voldria amb l’altre sexe, por per sentir-se massa tímid, inhibit o vergonyós davant dels altres. Por de fer el ridícul davant dels companys, por de fracassar en els estudis, en les relacions socials, en les activitats esportives que fa.