Escrit per Elisabet Cuatrecasas (Psicòloga)
Moltes vegades els fills s’enfaden quan no aconsegueixen allò que volen.
Aconseguir que s’enfadin menys és possible si els donem eines per aquestes situacions.
La frustració són tot de sentiments que experimentem les persones com poden ser la còlera, tristesa o ansietat, quan una expectativa (desig, projecte, il·lusió) no es compleix; quan no rebem allò que esperàvem.
Les persones tenim eines que ens permeten suportar aquesta frustració.
Una persona amb un nivell de tolerància a la frustració baixa en té prou amb una adversitat mínima per enfadar-se, entristir-se o angoixar-se.
Una persona amb un alt nivell de tolerància a la frustració podrà mantenir el seu estat d’ànim sense alteració tot i no veure acomplertes les seves expectatives.
Com es manifesta aquesta frustració?
El nivell de tolerància a la frustració en part és innat, però també és susceptible d’aprenentatge. Per això una persona que de ben petita s’enfada i s’irrita per tot el que li és incòmode, mica en mica, en la mesura que va creixent, pot ser més capaç de contenir-se. En general els bebès tenen la tolerància a la frustració molt més baixa (tot i que hi ha diferències enormes entre cadascun d’ells), i aquesta pot anar augmentant. I de què depèn, que augmenti? De si té unes figures progenitors que li fan viure bones experiències i li contenen el malestar; i de si ell és capaç de conservar aquestes figures a dins seus. Això li donarà una seguretat interna i una imatge positiva de sí mateix que li permetrà que mica en mica vagi tolerant més l’adversitat.
Com podem solucionar-ho?
Intentar complaure sempre als nens i evitar que se sentint frustrats davant qualsevol situació no afavoreix els seu desenvolupament integral com a persona, ja que quan siguin adults hauran d’enfrontar-se a circumstàncies tant d’èxit com de fracàs. Per aconseguir que el nen toleri la frustració, els pares han d’evitar la sobreprotecció i no abusar de la permissivitat. És a dir, no cedir davant de qualsevol requeriment del nen, de forma que aquest sempre aconsegueix el que vol i mai no s’enfronta a situacions negatives, problemàtiques o frustrants.
Demanar ajuda
És important tenir en compte que s’ha de demanar ajuda a un professional quan la tolerància a la frustració és tan baixa que li repercuteix en el dia a dia: li dificulta el fet de tenir amics, el rendiment escolar, el seu desenvolupament cap a l’autonomia.
A la pràctica
|
Preguntes amb respostaEl meu fill s’enfada i plora per tot, com puc ajudar-lo? Hem de valorar si pot ser que estigui cansat o tingui gana. Hem de veure què li provoca el plor. Si són demandes que no podem resoldre o pensem que no son adequades, hem d’ajudar-lo a entendre que ha d’esperar o que el que demana no és possible. Si li oferim una solució alternativa, l’ajudarem a calmar el sentiment de frustració. A la seva edat, és normal que es frustri tant? Els nens petits tenen menys capacitats de tolerar la frustració però aquest és un aprenentatge que han d’anar fent. També és cert que hi ha nens que neixen amb més capacitat per esperar i altres que s’irriten més fàcilment. És normal que la baixa tolerància a la frustració es manifesti amb molt d’enuig i plor? Enfadar-se i plorar són els mecanismes que millor funcionen per aconseguir el que els nens volen. Als pares se’ls fa sovint difícil tolerar la ràbia i el plor dels fills. Si els nens aprenen que per evitar sentir-los, els donem el que demanen, així és com reaccionaran de forma habitual donat que hauran après que és una solució efectiva. Hem d’escoltar les demandes i l’enuig, però no sempre donar el que demanen per tal d’evitar el malestar del nen i el que ens provoquen. |
Cas clínic
Els pares de l’Enric consulten per les rabietes que fa cada vegada que intenten posar-li algun un límit. Aquestes rabietes que fa l’Enric també les fa a l’escola, tot i que no són tan intenses com a casa. Amb les primeres entrevistes vam poder observar que els pares li havien donat sempre tot el que volia, ja que se’ls feia molt difícil tolerar el malestar de l’Enric quan se’l privava de quelcom. A poc a poc vam anar veient que aquest fet estava relacionat amb les necessitats que havien tingut els propis pares de petits, que no van ser cobertes. I per tant, li donaven a l’Enric tot el que ells no havien tingut de petits. Adonar-se de tot això va ajudar als pares poder-se mantenir més ferms, cosa que va fer minvar les enrabiades de l’Enric. Per altra banda, l’Enric sentia que la seva agressivitat era omnipotent. Aconseguia el que volia però deixava els pares aclaparats i això també li provocava molt de malestar.
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons
