PORS I FOBIES INFANTILS

L’angoixa forma part del desenvolupament de la vida, tant infantil com adulta, i la por n’és una de les manifestacions més freqüents. Tot al llarg del procés de creixement i maduració, nens i joves assagen la seva progressiva capacitat per tolerar-la i afrontar les situacions que la generen. Quan l’angoixa, però, esdevé insuportable i col·lapsa els recursos propis de l’individu es pot configurar un qüadre psicopatològic.

Les pors i algunes fòbies apareixen sovint i són, pròpiament, part de l’evolució que segueix tot infant; nens i joves han d’encarar de forma continuada nombroses situacions noves o desconegudes que “espanten” i conformen tota la gamma de pors habituals: por dels estranys, de la foscor, de certs animals, de la mort, d’estar sol o sola, de l’altre sexe, d’independitzar-se, etc.

Fins i tot a la primera infància (és a dir, els primers 5 anys de la vida) l’absència de pors podria tenir un significat patològic.

Pors normals

En l’evolució normal la por a allò desconegut es mostra quan el nen ja pot distingir experiències i persones conegudes (per exemple els pares) d’aquelles que no ho són o que són percebudes com a potencialment amenaçadores, cosa que li permetrà d’evitar-les. En aquest sentit la por és, inicialment, una reacció adaptativa que regula el contacte amb la realitat, la comprensió de l’entorn i dels seus perills així com la consciència d’un mateix i de les pròpies limitacions i capacitats.

Des d’un punt de vista evolutiu s’observa com les pors del nen davant d’un estrany (entre el 8è mes i els 2 anys) són del tot necessàries i normals i tenen a veure amb la por a perdre els pares: per això és tant important la presència tranquil·litzadora d’aquests; el que seria menys normal en nens tant petits seria anar-se’n indistintament amb qualsevol, sigui conegut o no.

La reacció de la família és essencial per a una evolució positiva de les pors, a través d’una actitud contenidora i transmissora de confiança i seguretat: aprendre i saber què pot i què no pot passar, amb l’ajuda d’algú fiable, permet la superació de les primeres pors habituals i que el nen adapti progressivament les seves fantasies a una realitat externa així menys amenaçadora (per exemple tothom sap l’efecte tranquil·litzador que té per al nen petit el fet que conegui, abans de començar el curs, la nova escola a la qual acudirà, el nou mestre, potser alguns dels nous companys...).

Les pors edípiques, pròpiament ja fòbies (dels 3 als 5 anys aproximadament), es vinculen a situacions o objectes concrets, però són transitòries i solen desaparèixer a poc a poc a partir dels 6 anys. En general, les pors i fòbies normals tenen a veure amb les angoixes internes vinculades als inevitables conflictes que sorgeixen durant el curs del desenvolupament.

Fòbies

Són temors injustificats que apareixen sistemàticament davant d’un objecte, persona, animal o situació ben precisos; la idea d’afrontar-los genera una intensa reacció d’angoxia que fa que el nen/adolescent busqui la manera d’evitar aquesta por insuportable a través de conductes evitatives o contrafòbiques. El pas de les pors a una fòbia depèn del procés de maduració personal, de les experiències viscudes (passades i actuals) i del tipus de relació entre pares i nen.

La distinció clínica entre pors i fòbies s’efectua en base a les característiques bàsiques d’aquestes: persistència en el temps, intensitat de l’angoixa desfermada, presència recurrent de conductes d’evitació i confusió entre l’origen intern/extern de l’angoixa. Considerem que en les fòbies es desplaça un conflicte intern ansiògen a un objecte extern concret on esdevé més evitable, predictible i controlable, per tal de mantenir la tranquil·litat dintre d’un mateix i així deslliurar-nos del conflicte originari.

En els nens això genera una diversitat de símptomes: somàtics, conductuals, emocionals, etc. Com exemple podríem citar les fòbies escolars, estretament relacionades amb angoixes primerenques de separació; aquestes constitueixen vivències doloroses d’inseguretat i amenaça associades tant a una immaduresa personal per contenir una tensió interna o externa com a la dependència excessiva d’un objecte extern protector i assegurador que sempre es necessita a prop i l’absència del qual no es pot tolerar.

Tot i que el mètode d’ensenyar racionalment ajuda a minvar significativament les pors normals, en el cas dels temors fòbics no sempre s’obtenen els mateixos resultats: el coneixement, la raó, no serveixen, generalment, per disminuir l’angoixa fòbica a causa del seu origen inconscient; per tant, caldrà una ajuda terapèutica especialitzada que vagi més enllà de les explicacions generals o impersonals.

Massa sovint, i de forma equivocada, els adults de l’entorn del nen fòbic tracten de convèncer racionalment el nen de la irracionalitat de les seves pors, la qual cosa no només no serveix de res sinó que afegeix un nou focus de tensió i conflicte entre la lògica racional coneguda i la pròpia, inconeguda, del seu patiment intern.

Jordi Borràs.

Psicòleg clínic

<<Tornar al menú