Aquesta és la història de Pablo. Un nen de 7 anys a qui li diagnostiquen TDAH. L’objectiu d’aquest vídeo és que tots entenguem com podem ajudar a portar una vida millor, partint per comprendre en què consisteix aquest trastorn. perquè la gent es conscienciï sobre el trastorn i faci més per aquells que el pateixen.

Aquest vídeo ha estat elaborat i és propietat de Copyright © Shire Pharmaceuticals Ibèrica S.L. Il·lustració i animació: nonoray
El dia 13 de juliol la Fundació Orienta s’adhereix a la celebració del Dia Internacional del TDAH.

TDAH són les sigles de Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat. Es tracta d’un trastorn de caràcter neurobiològic originat en la infància que implica un patró de dèficit d’atenció, hiperactivitat i / o impulsivitat, i que en moltes ocasions està associat amb altres trastorns comòrbids.

  1. Introducció històrica

La hiperactivitat és un trastorn que ha estat descrit durant el segle XX per molts i diversos autors coincidint tots en la descripció dels símptomes però diferint clarament dels factors etiològics. Les tesis organicistes van posar inicialment l’accent en una lesió cerebral mínima (Smith, 1926) com a causa del trastorn, probablement degut a traumatismes cerebrals (Streker&Ebaugh, 1925), a lesions perinatals (Schilder, 1931), a alteracions orgàniques del tronc cerebral (Kahn &Cohen, 1934), fins i tot a signes neurològics menors. Amb el temps però es va anar diferenciant del tot la clínica dels nens hiperactius de la dels nens amb clínica neurològica o amb dany cerebral (Childers, 1935). Aquesta diferenciació va provocar un canvi de nom del trastorn, de lesió cerebral mínima a disfunció cerebral mínima, desplaçant així la descripció del trastorn de la seva causa a una alteració funcional (Clements & Peters, 1962; Bax&Mackeith, 1963). A partir d’aquesta nova concepció, diferents grups en els EEUU, coincideixen en establir la heterogeneïtat dels nens amb hiperactivitat i en determinen símptomes associats com : alteracions en els camps perceptiu i de la coordinació motora, de l’atenció i de la memòria, del llenguatge i de l’aprenentatge, de les emocions (Laufer&Denhoff, 1957).

A partir de 1957, Eisenberg introduirà el concepte d’hipercinèsia posant l’accent en l’excés d’activitat motriu que, autors posteriors a ell (Laufer&Denhoff, 1957) relacionaran amb la impulsivitat, la distractibilitat i la dificultat en l’aprenentatge.

Altres aportacions van ser fetes per Prechtl el 1961 en relacionar la síndrome d’hiperexcitabilitat del nadó i complicacions neo natals amb el trastorn d’hiperactivitat; relació que altres van acabar desmentint (Rutter et al., 1966).

Als anys 70 la premsa nord americana es va fer ressò de l’ús abusiu del consum de psicoestimulants en determinats sectors de la població, la qual cosa va posar en marxa múltiples investigacions que volien demostrar l’efectivitat d’aquest tractament també en el terreny de la hiperactivitat.

Més enllà d’aquests estudis, un altre sector important d’investigadors apostaven per teories relacionals segons les quals la hiperactivitat era l’expressió més visible de les relacions del nen amb un entorn familiar desorganitzat i que, l’objectiu terapèutic era justament incidir en aquestes i modificar-les (Bandaura, 1974; Bell &Harper, 1977; Chess, 1979). Cunningham& Barkley (1979) a més, criticaven el fet que un tractament simptomàtic deixava al nen sol i desprotegit del caos familiar al qual estava sotmès afavorint el desplegament d’un seguit de conductes anti socials. La idea que factors socials i educatius tenen més pes en el desenvolupament d’un trastorn d’hiperactivitat que el propi factor biològic va prenent consistència als EEUU en aquest context malgrat els interessos ideològics, científics i de la indústria farmacològica del moment (Jensen; Mrazek & col., 1997).

Aglutinant visions d’autors anteriors Ajuriaguerra (1970) aboga  per un contínuum de la inestabilitat del trastorn que aniria des de la inestabilitat coreica de Wallon (1925), lligada a un desordre motor constitucional, fins a la inestabilitat afectiu-caracterial més relacionada amb un desordre primerenc de l’organització de la personalitat del nen.

Berges el 1985 posa l’accent sobre els aspectes relacionals i els psicoanalistes Diatkine i Denis (1985) destaquen els aspectes hipo maníacs que hi ha per sota el trastorn de la hiperactivitat que, mitjançant les defenses maníaques s’evita contactar amb sentiments depressius. No obstant, Dugas i Mouren faran una distinció entre hipomania i hiperactivitat. Mentre que en la primera sobresurten les expressions afectives d’eufòria, exaltació i optimisme i intel·lectuals com la logorrea, la fuga d’idees i els jocs de paraules, en la hiperactivitat predominen la desmoralització i la pròpia infravaloració del nen.

Més recentment, Berger (1999) assenyala quatre tipus de funcionament psicopatològic on la hiperactivitat es presenta com a símptoma: com una defensa contra la depressió, dins del marc de la psicosi infantil, com una falla de l’envoltori corporal, com a resultat d’un funcionament operatiu. Brown (2003) afegirà que les primeres manifestacions del TDAH cal cercar-les en les primeres etapes de la vida del nen, relacionades amb les seves dificultats per a tolerar la frustració. Eulàlia Torras (2007) afirma que aquestes carences tan primitives afecten l’estructuració i l’organització cerebral. 

  1. Definició del TDAH

El TDAH o trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat ve definit per tres trets característics :

  • Inatenció
  • Impulsivitat
  • hiperactivitat

que s’expressen alhora, amb més o menys intensitat, però que sovint predomina tan sols un d’ells, fonamentalment la inatenció. El nen amb TDAH té dificultats en els àmbits afectiu, relacional i acadèmic des de la primera infància.

Pot presentar-se com a símptoma, com a trastorn pur o en comorbiditat a altres trastorns com per exemple els trastorns de l’espectre autista o altres trastorns mentals greus. La presència  dels símptomes és abans dels 6 anys i no de forma sobtada a partir de cap desencadenant. Normalment té una repercussió en totes les àrees de la vida del nen : relacional familiar -social, aprenentatges.

La prevalença del trastorn pur oscil·la entre el 5 i el 10% tot i que la demanda per sospita d’aquest trastorn és força més elevada. La causa pot ser múltiple i pot respondre a la inter relació de factors tan biològics, genètics, afectius-relacionals com d’stress ambiental.

  1. Diagnòstic diferencial

No confondre el trastorn d’hiperactivitat amb altres diagnòstics que poden manifestar igualment signes d’inquietud motriu, inatenció o conducta pertorbadora, com per exemple :

  • trastorns generalitzats del desenvolupament
  • psicosis infantils
  • presència d’elements propis de la personalitat límit
  • trastorns d’ansietat neuròtica
  • trastorns depressius
  • trastorns del vincle primari
  • presència d’elements propis de situacions socials greus
  1. Exploració psicopatològica i eines d’avaluació

Encara que els signes d’hiperactivitat ja poden ser apreciables en la primera infància, el diagnòstic de TDAH s’establirà a partir dels 6 anys del nen. Es fa en base a signes fenomenològics, a l’estructura de la personalitat, al nivell intel·lectual, a l’etiologia. Es valora igualment la presència de trastorns del llenguatge i de l’aprenentatge escolar.

  1. Abordatge progressiu

El tractament contempla diferents nivells d’intervenció i ha d’incidir a nivell familiar, escolar i social. De forma limitada es pot contemplar l’ajuda farmacològica quan es valori un benefici real.

  • Abordatge psicoeducatiu
  • Grup de pares
  • Psicoteràpia individual
  • Abordatge farmacològic amb metilfenidat o atomoxetina en primera elecció
  1. Pautes psico educatives útils

Més enllà del comportament del nen, convé saber que el nen amb hiperactivitat pateix i que el seu desig és poder actuar i relacionar-se de forma menys disruptiva. La manera com l’entorn s’hi apropa ajuda a contenir-lo i a sentir-se més segur. Aquests poden ser alguns consells útils:

A nivell familiar :

  • Acompanyar al nen en la realització d’una tasca fins que pugui fer-la sol
  • Pautar el temps davant l’execució de tasques
  • Incentivar l’esforç o la perseverança
  • Supervisar o acompanyar en  allò que se li demana
  • Propiciar actitud familiar de col·laboració
  • Donar ordres senzilles i concises, d’una en una
  • Establir una comunicació emocional
  • Evitar centrar-se en el que no va bé; destacar habilitats i qualitats
  • Garantir un temps de lleure i esport a l’aire lliure
  • Compartir espais de lleure
  • Anticipar el que vindrà
  • Utilitzar un calendari interactiu
  • Garantir un bon descans i una alimentació adequada

A nivell escolar :

  • Facilitar instruccions amb enunciats simples, concisos, breus, sense sub apartats
  • Assegurar-ne la comprensió
  • Permetre la participació activa i positiva dintre i fora de l’aula
  • Preveure tasques de més curta durada o fraccionar tasques més llargues
  • Promoure el suport visual amb esquemes, diagrames, imatges, símbols o colors
  • Fomentar l’escriptura amb frases simples i curtes
  • Lligar l’aprenentatge a l’experiència vital del nen/-a
  • Facilitar el treball en petit grup
  • Evitar actituds expulsives
  • Visualitzar l’organització del temps
  • Supervisió diària de l’agenda escolar i del material necessari
  • Valorar l’esforç abans que el bon resultat
  • Afavorir activitats manipulatives
  • Identificar i potenciar capacitats i identificacions positives
  • Fomentar tasques imaginatives i de foment de la intuïció
  • Estructurar les tasques executives

A nivell social :

  • Promoure activitats esportives i de lleure on gaudir amb altres, sentir-se competent.